PETITES ANÈCDOTES INTRANSCENDENTS, PERÒ, SI MÉS NO, D’UNA CERTA CURIOSITAT

Mots encreuatsEstic subscrit a “La Vanguardia”, i el porter la deixa cada dia subjecta al passamà de la porta del pis, a vegades juntament amb un d’aquests diaris gratuïts que reparteixen pel carrer. Un dia la va deixar, no recordo amb quin d’ells, que duu en una de les pàgines uns mots encreuats. Sempre que cau a les meves mans algun d’aquests passatemps, procuro resoldre’l, i així ho vaig fer en aquest cas. Però hi va haver dues definicions que per cert, eren bastant curioses, que no vaig poder trobar-ne el significat. Em vaig quedar amb les ganes de saber quines eren les paraules corresponents, que devien tenir algun tipus de doble sentit o un significat que, un cop descobert, resultaria interessant conèixer. L’única manera d’aconseguir-ho, era amb el diari del dia següent, que duia la solució. Però, l’endemà no em va deixar cap d’aquests diaris gratuïts, per la qual cosa, vaig anar a la plaça Universitat, que és un lloc on reparteixen molts d’aquests diaris, però no el tenien. Vaig mirar en els expositors d’algunes botigues de la mateixa plaça i de la Ronda Universitat i  de Sant Antoni, on en dipositen alguns, però tampoc, així és que vaig tornar a casa resignat a no conèixer les paraules que em faltaven per completar els mots encreuats.

Vaig anar a comprar al Carrefour, i al tornar, després de deixar el cotxe al garatge, vaig sortir, amb el carret de la compra, pel cantó del carrer Diputació. Baixant per la vorera esquerra del carrer Casanova, uns deu o quinze metres davant meu, anaven una noia i un noi que portava a la ma un diari. No sé si li va caure o el va llençar, però el diari va anar a parar a terra. Vaig mirar de quin diari es tractava i, sorpresa!: era precisament el que necessitava, amb la solució als mots encreuats que tant d’interès tenia per conèixer! No es pot negar que va ser una casualitat que, difícilment, pot tornar a repetir-se.


Quan treballava a l’Oficina Mallorca de La Caixa, va venir un dia un senyor, Joan Estruch, per obrir un compte corrent a nom d’ell i de la seva esposa. Com que ella no venia, a més del seu D.N.I., portava també el d’ella. El vaig atendre jo, i quan vaig veure el D.N.I. de la seva esposa, vaig quedar sorprès. Anava a nom de Maria Teresa Grau Rafeques. El pare de la Maria Teresa, el señor Joan Grau Bages, era nebot del meu padrí, Jaume Bages Carbó, per la qual cosa sempre hi havia agut una relació d’amistat entre la seva família i la meva. Ens visitàvem en diverses ocasions i celebràvem junts algunes festes. Llavors vaig recordar que, efectivament, s’havia casat amb un noi que es deia Estruch, que per cert, els seus pares, ja difunts, havien estat clients de l’Oficina, i encara que els coneixia mai els havia relacionat amb ningú. Eren els senyors Estruch, i prou. Vaig comentar amb ell els motius que he exposat, pels quals coneixia a la seva esposa i, un cop obert el compte corrent, ens vàrem despedir. Fins aquí tot es ben normal, deixant a part la casualitat de ser jo qui l’atengués i el fet de conèixer la seva esposa i a la família d’ella.

Però tot no acaba aquí. La part més curiosa i, no sé si dir-ne inquietant, es la següent: al cap d’uns quatre o cinc dies, a les esqueles de “La Vanguardia”, em vaig topar amb una que deia: “La senyora Teresa Grau Rafeques…”. Em vaig quedar totalment sorprès, i vaig pensar: no pot ser!, no pot ser ella! i vaig seguir llegint: “ha mort a l’edat de 82 anys…”. Efectivament, no podia ser ella ja que tenim gairebé la mateixa edat, a part de les dades que seguien dels familiars corresponents. Es tractava d’una coincidència, crec que bastant poc frequent, del nom i cognoms (si exceptuem el Maria, de Maria Teresa), per la sequència exacta dels mateixos i, per tractar-se d’uns cognoms, que, si bé no massa rars, com Grau, tampoc, especialmente el de Rafeques, penso que gaire abundants.


Els fets que explicaré a continuación, no crec que es puguin considerar casuals, ni excepcionals, però degut a la relació que es pot establir entre ells i al curt interval de temps entre l’un i l’altre, presenten unes coincidències que, a més per a mi, puc ben bé dir que van ser profitoses. L’Ignasi i jo vàrem sortir de casa per anar a dinar al “Cent Focs” que és un restaurant que hi ha al carrer de Balmes, entre la Ronda Universitat i la Gran Via, en el qual, el preu del menú, amb algún extra, puja, de promig, uns deu euros per persona. Anàvem per la vorera de la Gran Via i, a la cantonada amb Muntaner, veig al terra un paper de color rosa. 10 eurosL’agafo i era un billet de deu euros. L’ignasi em diu: “Mira, avui és el teu dia de la sort, el dinar et sortirà a meitat de preu”. Vaig guardar-me el bitllet i vàrem continuar cap el restaurant. Havent dinat, com que es paga a la sortida, vaig passar per caixa amb la factura i vaig entregar la tarjeta de crèdit. La caixera la va passar pel datàfon. Després d’una petita estona, em diu: “Lo siento, pero de momento el datáfono no funciona”. I jo: “Bien, bien, no se preocupe…”. Al cap d’uns instants: “De momento aún no responde”. Va venir una noia, no sé si era l’encarregada, i li va preguntar a la caixera si anava el datàfon i li va dir que no. Va fer un gest de contrarietat i se’n va anar. Al cap d’un moment va tornar i veient que l’aparell no funcionava,  li va dir a la caixera: “Mira, a este señor no le cobres”. Jo vaig dir que no m’importava esperar una mica, i que em sabia greu que no em cobressin l’import del dinar, pero va insistir en no cobrar-me. Va dir: “Mire es insólito que este aparato no funcione i a nosotros nos sabe mal que usted tenga que esperarse y le pedimos disculpas, por lo tanto, no le cobramos”. Vaig insistir en que em sabia greu que no em cobressin el preu del dinar (l’import del qual era de vint euros), però vaig afegir que bé i que moltes gràcies. Al sortir li vaig dir a l’Ignasi que potser si que aquell era el meu dia de la sort…

EL PECULIAR SENTIT DE L’HUMOR DE L’IGNASI

El peculiar sentit de l’humor de l’Ignasi, fa que, en determinades ocasions, les seves respostes o els seus comentaris davant de determinades qüestions o situacions que es plantegen o es presenten, tinguin un punt d’ironia que encén la guspira que fa que la resposta o el comentari, gaudeixin de la gràcia que el fet en sí ha posat en joc, i als quals ha donat peu, posant-ho, tal com sol dir-se, en safata.

Exposaré algun d’aquests comentaris, dels quals, gairebé sempre, jo en resulto ser la “víctima propiciatòria”. En algun cas, com el primer que explicaré, de forma diguem-ne “accidental”, i en els altres, com que el conec, jo mateix el provoco o “burxo”, perquè sé que em sortirà amb alguna de les seves. Com he dit en una altra ocasió, el meu sentit de l’humor el tinc bastant desenvolupat…


El primer cas és el següent: Ca l’“U” era una antiga Fonda-restaurant que tenia, i encara té, força renom, i que estava situada, si no ho recordo malament, a la confluència de l’actual Rambla del Carme amb la Rambla del Passeig, a la ciutat de Vic. Fa uns anys, van canviar l’orientació del negoci i es van instal·lar en una casa senyorial del centre històric de Vic, que van decorar a l’estil vuitcentista, passant així de ser una Fonda més aviat popular, a un Restaurant, d’una mica més de categoria. Estàvem tots plegats dinant en aquest restaurant, i quan ja anàvem pel segon plat, vaig comentar: Uf! Ja començo a estar tip… La Maria Eugènia va dir: Si, però no pares de menjar. El comentari de l’Ignasi va ser: No, si ell mentre hi hagi llum, va menjant…


Com que el conec i, tal com ja he dit, sé que em sortirà amb alguna de les seves, a vegades amb queixo de que em fa mal el peu, o el genoll, o bé la cama, o ai, quin mal que em fa l’esquena. El comentari de l’Ignasi, en cada cas és: Uuuiiii…, t’haurem de sacrificar…


JAPL
Al balcó de la Gran Via

En una altra ocasió vam veure un tros d’un reportatge que feien per la Televisió sobre els fills que viuen a casa dels seus pares fins ben entrats els trenta anys i que no hi ha manera que es facin independents i que vagin a viure pel seu compte. Bromejant, i sabent que alguna me’n diria, li vaig comentar: Bé, a veure si no fas com aquests i aviat t’emancipes i deixes de viure a casa dels teus pares! La resposta va ser rápida i contundent: Això tu…; Jo?, per què?. I em diu: perquè tu fa més anys que jo que vius a casa dels teus pares… I tenia tota la raó!, perquè des de que vaig néixer, jo també he viscut sempre a casa dels meus pares, al menys fins que va morir el meu pare, a nom del qual anava el lloguer del pis. En aquells moments jo tenia 44 anys, per tant, uns 12 ó 13 més dels que tenia l’Ignasi quan li vaig fer aquest comentari.


De tant en tant, l’Ignasi i jo, anem a dinar al restaurant “Cent Focs”, on serveixen uns coberts que, estan força bé, tenint en compte la relació qualitat preu. L’únic que no és gaire bo és el cafè, que no entra en el preu del cobert. Com que ja sé el que em dirà, sempre li pregunto si voldrà cafè. Invariablement em diu que sí. Llavors li pregunto que per què en pren si ell mateix reconeix que no el troba bo, i em respon que al cap de vall no deixa de ser cafeïna… Li responc que per tal de fer-me pagar, és capaç de demanar qualsevol cosa. A l’Ignasi el peix no li agrada i el lluç encara menys. Per tant, per posar més llenya al foc, li dic:

-No, si tu, ets capaç de demanar un lluç sencer per a tu, mentre sigui jo el qui pagui.

I em respon: -Si…, però no me’l menjaria.

Dic: -Ah no? I per què?.

Resposta: -Home! “cabrón” si, però tonto no…