Estic subscrit a “La Vanguardia”, i el porter la deixa cada dia subjecta al passamà de la porta del pis, a vegades juntament amb un d’aquests diaris gratuïts que reparteixen pel carrer. Un dia la va deixar, no recordo amb quin d’ells, que duu en una de les pàgines uns mots encreuats. Sempre que cau a les meves mans algun d’aquests passatemps, procuro resoldre’l, i així ho vaig fer en aquest cas. Però hi va haver dues definicions que per cert, eren bastant curioses, que no vaig poder trobar-ne el significat. Em vaig quedar amb les ganes de saber quines eren les paraules corresponents, que devien tenir algun tipus de doble sentit o un significat que, un cop descobert, resultaria interessant conèixer. L’única manera d’aconseguir-ho, era amb el diari del dia següent, que duia la solució. Però, l’endemà no em va deixar cap d’aquests diaris gratuïts, per la qual cosa, vaig anar a la plaça Universitat, que és un lloc on reparteixen molts d’aquests diaris, però no el tenien. Vaig mirar en els expositors d’algunes botigues de la mateixa plaça i de la Ronda Universitat i de Sant Antoni, on en dipositen alguns, però tampoc, així és que vaig tornar a casa resignat a no conèixer les paraules que em faltaven per completar els mots encreuats.
Vaig anar a comprar al Carrefour, i al tornar, després de deixar el cotxe al garatge, vaig sortir, amb el carret de la compra, pel cantó del carrer Diputació. Baixant per la vorera esquerra del carrer Casanova, uns deu o quinze metres davant meu, anaven una noia i un noi que portava a la ma un diari. No sé si li va caure o el va llençar, però el diari va anar a parar a terra. Vaig mirar de quin diari es tractava i, sorpresa!: era precisament el que necessitava, amb la solució als mots encreuats que tant d’interès tenia per conèixer! No es pot negar que va ser una casualitat que, difícilment, pot tornar a repetir-se.
Quan treballava a l’Oficina Mallorca de La Caixa, va venir un dia un senyor, Joan Estruch, per obrir un compte corrent a nom d’ell i de la seva esposa. Com que ella no venia, a més del seu D.N.I., portava també el d’ella. El vaig atendre jo, i quan vaig veure el D.N.I. de la seva esposa, vaig quedar sorprès. Anava a nom de Maria Teresa Grau Rafeques. El pare de la Maria Teresa, el señor Joan Grau Bages, era nebot del meu padrí, Jaume Bages Carbó, per la qual cosa sempre hi havia agut una relació d’amistat entre la seva família i la meva. Ens visitàvem en diverses ocasions i celebràvem junts algunes festes. Llavors vaig recordar que, efectivament, s’havia casat amb un noi que es deia Estruch, que per cert, els seus pares, ja difunts, havien estat clients de l’Oficina, i encara que els coneixia mai els havia relacionat amb ningú. Eren els senyors Estruch, i prou. Vaig comentar amb ell els motius que he exposat, pels quals coneixia a la seva esposa i, un cop obert el compte corrent, ens vàrem despedir. Fins aquí tot es ben normal, deixant a part la casualitat de ser jo qui l’atengués i el fet de conèixer la seva esposa i a la família d’ella.
Però tot no acaba aquí. La part més curiosa i, no sé si dir-ne inquietant, es la següent: al cap d’uns quatre o cinc dies, a les esqueles de “La Vanguardia”, em vaig topar amb una que deia: “La senyora Teresa Grau Rafeques…”. Em vaig quedar totalment sorprès, i vaig pensar: no pot ser!, no pot ser ella! i vaig seguir llegint: “ha mort a l’edat de 82 anys…”. Efectivament, no podia ser ella ja que tenim gairebé la mateixa edat, a part de les dades que seguien dels familiars corresponents. Es tractava d’una coincidència, crec que bastant poc frequent, del nom i cognoms (si exceptuem el Maria, de Maria Teresa), per la sequència exacta dels mateixos i, per tractar-se d’uns cognoms, que, si bé no massa rars, com Grau, tampoc, especialmente el de Rafeques, penso que gaire abundants.
Els fets que explicaré a continuación, no crec que es puguin considerar casuals, ni excepcionals, però degut a la relació que es pot establir entre ells i al curt interval de temps entre l’un i l’altre, presenten unes coincidències que, a més per a mi, puc ben bé dir que van ser profitoses. L’Ignasi i jo vàrem sortir de casa per anar a dinar al “Cent Focs” que és un restaurant que hi ha al carrer de Balmes, entre la Ronda Universitat i la Gran Via, en el qual, el preu del menú, amb algún extra, puja, de promig, uns deu euros per persona. Anàvem per la vorera de la Gran Via i, a la cantonada amb Muntaner, veig al terra un paper de color rosa. 
L’agafo i era un billet de deu euros. L’ignasi em diu: “Mira, avui és el teu dia de la sort, el dinar et sortirà a meitat de preu”. Vaig guardar-me el bitllet i vàrem continuar cap el restaurant. Havent dinat, com que es paga a la sortida, vaig passar per caixa amb la factura i vaig entregar la tarjeta de crèdit. La caixera la va passar pel datàfon. Després d’una petita estona, em diu: “Lo siento, pero de momento el datáfono no funciona”. I jo: “Bien, bien, no se preocupe…”. Al cap d’uns instants: “De momento aún no responde”. Va venir una noia, no sé si era l’encarregada, i li va preguntar a la caixera si anava el datàfon i li va dir que no. Va fer un gest de contrarietat i se’n va anar. Al cap d’un moment va tornar i veient que l’aparell no funcionava, li va dir a la caixera: “Mira, a este señor no le cobres”. Jo vaig dir que no m’importava esperar una mica, i que em sabia greu que no em cobressin l’import del dinar, pero va insistir en no cobrar-me. Va dir: “Mire es insólito que este aparato no funcione i a nosotros nos sabe mal que usted tenga que esperarse y le pedimos disculpas, por lo tanto, no le cobramos”. Vaig insistir en que em sabia greu que no em cobressin el preu del dinar (l’import del qual era de vint euros), però vaig afegir que bé i que moltes gràcies. Al sortir li vaig dir a l’Ignasi que potser si que aquell era el meu dia de la sort…
JAPL, el meu pare 