Pel què fa als meus pares i als meus avis, tinc pocs records, i encara tèrbols, de coses que havien explicat, especialment de la seva joventut.
La meva mare era francesa, nascuda a Marseille i la seva mare era alsaciana: Eugènia Guth Koenig (com es pot veure, de cognoms típicament alemanys). El seu pare, Màrius Lacoste Hurtado, era català, nascut a Barcelona.
Explicaven que quan va tenir l’edat de fer el servei militar, quan era a França (on pel què es veu hi devia viure o passar-hi temporades; no ho sé), deia que era espanyol i quan era a Espanya, deia que era francès i així es lliurava de fer-lo, fins que quan ja tenia uns 40 anys, el van enxampar (no sé si a França o aquí), i va haver de fer el servei, encara que, em sembla, durant poc de temps.
La meva mare va venir a Barcelona amb 12 o 14 anys i va viure amb la tieta Juanita i l’oncle Sagarra, primer, em sembla que a Sant Martí de Provençals i posteriorment, a Sant Gervasi de Cassoles. Els estius solien passar-los a Torrelles de Foix, on tenien una casa.
L’oncle Sagarra era vidu i quan es va casar amb la tieta Juanita ja devien ser bastant grans tots dos i, pel què explicaven, ella el tractava de vostè: eren altres temps!…
Aquí a Barcelona, la meva mare va estudiar a les Escoles Franceses.
El meu pare va néixer a Valdelcubo, un poblet de la província de Guadalajara, prop d’Atienza i d’una altra petita població que es diu Palazuelos, que se l’anomenava l’»Àvila de la Alcàrria», perquè estava tota murallada.
He estat tan sols tres vegades al poble del meu pare: una quan tenia 3 o 4 anys; recordo que algun amic del meu pare li va deixar una ràdio de transistors, que es veu que havien sortit feia poc, i la vàrem portar perquè la veiessin i la sentissin: pel que diuen va causar sensació. L’altra vegada, als 13 anys; els meus pares ja hi eren quan vaig arribar jo amb Monsieur Humeau, la seva esposa Mme. Valèrie, i tres dels seus fills: Marie-Thérèse, Claudette, Jean-Claude i una noia que havien contractat a València que es deia Araceli Espada. Veníem de fer una mica de recorregut per alguns indrets, tot fent càmping. Els van rebre amb tots els honors: al vespre els van cantar “serenatas” i es pot dir que van ser els primers turistes (i probablement els últims) que van arribar al poble. La tercera vegada va ser l’any 1980; hi vaig anar amb la Mercè, la Maria Eugènia i l’Ignasi.
El més significatiu del poble era l’ermita de la Mare de Déu de la Zarza, patrona de la localitat, que l’ultima vegada que hi vaig estar s’estava esfondrant per la taulada, també hi havia unes salines que estaven seques i quan vaig preguntar pel riu, o millor dit rierol, que passava prop del poble i que era d’aigües molt netes, tant que s’hi criaven crancs amb molta abundància, la resposta va ser taxativa: “Como no nieva, no hay agua i como no hay agua, no hay rio”: senyals de l’escalfament del planeta?. Neixia en un lloc dels afores que s’anomenava “El Berral”(berro, en català, créixens), per l’abundància d’aquestes plantes que proliferen en llocs amb molta aigua. També hi ha, no gaire lluny, un castell del temps dels moros, mig enderrocat i “el monte”, que separa la província de Guadalajara, de la de Sòria.
El meu pare va arribar, també de jovenet, a Barcelona i se’n va fer càrrec d’ell un oncle seu: don Esteban Palazuelos, que era mestre i director de l’Acadèmia Palouzie, al carrer de la Princesa. Quan vaig entrar a treballar a la Caixa, un company, que ja hi treballava, em va dir que de jove havia estudiat en aquesta Acadèmia i que recordava amb afecte al director, don Esteban, l’oncle del meu pare. Malgrat ser mestre i director d’Acadèmia, no va poder treure gaire profit, del seu nebot, pel què fa als estudis, ja que al meu pare li agradava més ballar (en sabia molt) i sortir amb noies, que no pas estudiar.
Quan els meus pares es van casar, l’any 1929, van anar a viure al carrer del Comerç, posteriorment, quan jo vaig néixer, 14 anys després, el 1943, ja vivien al número 32 de la Plaça de Tetuan. Al cap de 4 o 5 anys vàrem anar a viure al carrer de Bertran, a casa de la tieta Juanita. (l’estada allí la tinc narrada en l’escrit: “Records de vuit anys de vida al barri del Putxet, de Sant Gervasi de Cassoles”). Al pis de la Plaça Tetuan, vivia també amb nosaltres la meva àvia Eugènia, que va morir al cap de poc temps. Ella és a l’única que he conegut, dels meus avis.
De l’època que vàrem viure allí recordo el colmado del Sr. Ramón i la Sra. Lola, que tenien una filla que es deia Maria Teresa. També recordo un dependent que es deia Vicenç. Solien donar-me, o em comprava la meva mare, uns caramels, generalment de menta, que a mi m’agradava, semblants als “Chupa-Chups” (en devien ser els precursors), que eren esfèrics i encastats en un pal, que anomenàvem “Gildes”, la Granja on compràvem la llet, la perruqueria del Sr. Font, on anava la meva mare, i on jo, en un descuit dels qui havien allà em vaig buidar un flascó de brillantina sobre el cap; tots tres establiments estaven a tocar de casa. A la plaça, hi anava a jugar algunes vegades.
Encara que era molt petit, recordo que vaig anar amb els meus pares, amb autocar, a Olesa de Montserrat, a veure “La Passió”, en una sortida que va organitzar el Sr. Ramón, l’amo del colmado: devia ser l’any 1946.
La portera de l’edifici es deia Eusebia i la seva germana, Teresa. Ja feia anys que no vivíem allí però tot sovint les anàvem a visitar.
També recordo, més pel què m’han explicat, que pel fet d’haver-ho viscut, encara que en tingui una lleugera imatge, de la tarda en què a la meva mare se li va encendre la benzina que tenia posada, en una palangana, juntament amb un vestit, a la cuina, per rentar-se’l: al moment de posar les mans dintre va sortir una flamarada, però malgrat que se li van cremar les mans i els braços i també començava a cremar-se-li el cabell, va tenir suficient serenitat per aconseguir apagar el foc. La causa va ser deguda a què sense donar-se conte de que el gas estava encès, va posar-hi el recipient a prop i això va fer que s’encengués la benzina. A la farmàcia li van donar una pomada que li va anar perfectament, i no li va quedar ni el més petit senyal.
Del període que més coses he sentit parlar és el de durant la Guerra Civil espanyola i, malgrat que són fets que he sentit explicar moltes vegades, especialment pel que van afectar al meu pare, en tinc records confusos i poc clars.
El dia que va esclatar la guerra, els meus pares havien d’anar a Badalona, on havien llogat una mena de caseta, a la platja, prop del “Sol y Sombra”, merendero al qual hi vàrem anar regularment cada estiu, els diumenges, a part d’algunes anades esporàdiques a Castelldefels i a Calella, durant els últims anys, fins l’any 1966, aproximadament.
Tinc entès que el meu pare va estar de guàrdia a la fàbrica Elizalde, al Passeig de Sant Joan, durant la guerra.
També explicava que havia fet amistat amb un oficial rus i que el volia convèncer per anar a Rússia. Naturalment, el meu pare ja estava casat i no el va seduir l’idea d’emigrar a l’Unió Soviètica.
No sé per quins motius, però va estar empresonat a la “Checa” del carrer Sanjuanistes, on sembla ser que ho va passar bastant malament.
Al final de la guerra, va anar amb un grup de presoners que els republicans portaven cap a França, però prop de la frontera va poder escapar i, caminant damunt la neu i amb penes i treballs, va poder arribar a Barcelona, encara que amb problemes de salut.
Era membre de la “Germandat d’Ex-cautius”.
JAPL, el meu pare 