Nacido domingo, 12 de septiembre de 1943 en Barcelona (España) en la clínica del Dr. Gamisans, en Travessera de Gràcia, esquina con Aribau (ya no existe)
Bautizado el 26 de septiembre de 1943 en la Parroquia de San Pedro de las Puellas, Barcelona. Siendo padrinos Juana Lacoste Hurtado y Jaime Bages Carbó.
Invitación Bautismo (1943) con lista de invitados–> atrás
Realizó su 1a Comunión en el Colegio Josepets (Ntra. Sra. de Gracia) el 24 de mayo de 1951
1ra Comunión (1951)
Estudió en el Colegio Sant Antoni de Padua (2 años) y a La Salle Josepets.
Descripción de sus maestros: Alto, discreto y aplicado. Sabe por donde andaCurso 58-59 – Clic aquí para Relación de alumnosLa Salle Josepets (1958)
El 1 de marzo de 1963 se alista como voluntario al servicio militar Parque y Maestranza Artilleria Barcelona. Prestando juramento de fidelidad a la Bandera el 19 de mayo de 1963. Pasa a la situación de Licencia ilimitada el 1 de noviembre de 1964.
Servicio Militar 1963-64Reunión de voluntarios del Parque y Maestranza Artilleria Barcelona
Luna de miel. Ruta por España. del 25-4-1973 hasta el 12-5-1973. Barcelona-Sitges-Valencia-Gandía-Mazarrón-Almería-Granada-Málaga-Cádiz-Sevilla-Córdoba-Valdepeñas-Toledo-Madrid-Zaragoza-Barcelona
Luna de miel (Valéncia)Luna de miel (Valéncia)Luna de miel (Córdoba)Luna de miel (en ruta)
El miércoles, 27 de febrero de 1974, nació María Eugenia. Él tenía 30 años.
El viernes, 08 de abril de 1977, nació Ignasi. Él tenía 33 años.
Ignasi (1978)
Con 57 años se convierte en abuelo el 17 de octubre de 2001.
Pel què fa als meus pares i als meus avis, tinc pocs records, i encara tèrbols, de coses que havien explicat, especialment de la seva joventut.
Eugenia Guth, Germaine Lacoste y Marius Lacoste
La meva mare era francesa, nascuda a Marseille i la seva mare era alsaciana: Eugènia Guth Koenig (com es pot veure, de cognoms típicament alemanys). El seu pare, Màrius Lacoste Hurtado, era català, nascut a Barcelona.
Explicaven que quan va tenir l’edat de fer el servei militar, quan era a França (on pel què es veu hi devia viure o passar-hi temporades; no ho sé), deia que era espanyol i quan era a Espanya, deia que era francès i així es lliurava de fer-lo, fins que quan ja tenia uns 40 anys, el van enxampar (no sé si a França o aquí), i va haver de fer el servei, encara que, em sembla, durant poc de temps.
Germaine Lacoste Guth (1917)
La meva mare va venir a Barcelona amb 12 o 14 anys i va viure amb la tieta Juanita i l’oncle Sagarra, primer, em sembla que a Sant Martí de Provençals i posteriorment, a Sant Gervasi de Cassoles. Els estius solien passar-los a Torrelles de Foix, on tenien una casa.
Juana Lacoste i Josep Sagarra
L’oncle Sagarra era vidu i quan es va casar amb la tieta Juanita ja devien ser bastant grans tots dos i, pel què explicaven, ella el tractava de vostè: eren altres temps!…
Aquí a Barcelona, la meva mare va estudiar a les Escoles Franceses.
El meu pare va néixer a Valdelcubo, un poblet de la província de Guadalajara, prop d’Atienza i d’una altra petita població que es diu Palazuelos, que se l’anomenava l’»Àvila de la Alcàrria», perquè estava tota murallada.
JAPL a Valdelcubo (1956)
He estat tan sols tres vegades al poble del meu pare: una quan tenia 3 o 4 anys; recordo que algun amic del meu pare li va deixar una ràdio de transistors, que es veu que havien sortit feia poc, i la vàrem portar perquè la veiessin i la sentissin: pel que diuen va causar sensació. L’altra vegada, als 13 anys; els meus pares ja hi eren quan vaig arribar jo amb Monsieur Humeau, la seva esposa Mme. Valèrie, i tres dels seus fills: Marie-Thérèse, Claudette, Jean-Claude i una noia que havien contractat a València que es deia Araceli Espada. Veníem de fer una mica de recorregut per alguns indrets, tot fent càmping. Els van rebre amb tots els honors: al vespre els van cantar “serenatas” i es pot dir que van ser els primers turistes (i probablement els últims) que van arribar al poble. La tercera vegada va ser l’any 1980; hi vaig anar amb la Mercè, la Maria Eugènia i l’Ignasi.
El més significatiu del poble era l’ermita de la Mare de Déu de la Zarza, patrona de la localitat, que l’ultima vegada que hi vaig estar s’estava esfondrant per la taulada, també hi havia unes salines que estaven seques i quan vaig preguntar pel riu, o millor dit rierol, que passava prop del poble i que era d’aigües molt netes, tant que s’hi criaven crancs amb molta abundància, la resposta va ser taxativa: “Como no nieva, no hay agua i como no hay agua, no hay rio”: senyals de l’escalfament del planeta?. Neixia en un lloc dels afores que s’anomenava “El Berral”(berro, en català, créixens), per l’abundància d’aquestes plantes que proliferen en llocs amb molta aigua. També hi ha, no gaire lluny, un castell del temps dels moros, mig enderrocat i “el monte”, que separa la província de Guadalajara, de la de Sòria.
Martín Palazuelos (1925)
El meu pare va arribar, també de jovenet, a Barcelona i se’n va fer càrrec d’ell un oncle seu: don Esteban Palazuelos, que era mestre i director de l’Acadèmia Palouzie, al carrer de la Princesa. Quan vaig entrar a treballar a la Caixa, un company, que ja hi treballava, em va dir que de jove havia estudiat en aquesta Acadèmia i que recordava amb afecte al director, don Esteban, l’oncle del meu pare. Malgrat ser mestre i director d’Acadèmia, no va poder treure gaire profit, del seu nebot, pel què fa als estudis, ja que al meu pare li agradava més ballar (en sabia molt) i sortir amb noies, que no pas estudiar.
Quan els meus pares es van casar, l’any 1929, van anar a viure al carrer del Comerç, posteriorment, quan jo vaig néixer, 14 anys després, el 1943, ja vivien al número 32 de la Plaça de Tetuan. Al cap de 4 o 5 anys vàrem anar a viure al carrer de Bertran, a casa de la tieta Juanita. (l’estada allí la tinc narrada en l’escrit: “Records de vuit anys de vida al barri del Putxet, de Sant Gervasi de Cassoles”). Al pis de la Plaça Tetuan, vivia també amb nosaltres la meva àvia Eugènia, que va morir al cap de poc temps. Ella és a l’única que he conegut, dels meus avis.
Germaine i Martin (1929)
De l’època que vàrem viure allí recordo el colmado del Sr. Ramón i la Sra. Lola, que tenien una filla que es deia Maria Teresa. També recordo un dependent que es deia Vicenç. Solien donar-me, o em comprava la meva mare, uns caramels, generalment de menta, que a mi m’agradava, semblants als “Chupa-Chups” (en devien ser els precursors), que eren esfèrics i encastats en un pal, que anomenàvem “Gildes”, la Granja on compràvem la llet, la perruqueria del Sr. Font, on anava la meva mare, i on jo, en un descuit dels qui havien allà em vaig buidar un flascó de brillantina sobre el cap; tots tres establiments estaven a tocar de casa. A la plaça, hi anava a jugar algunes vegades.
Encara que era molt petit, recordo que vaig anar amb els meus pares, amb autocar, a Olesa de Montserrat, a veure “La Passió”, en una sortida que va organitzar el Sr. Ramón, l’amo del colmado: devia ser l’any 1946.
Germaine y JAPL (1946)
La portera de l’edifici es deia Eusebia i la seva germana, Teresa. Ja feia anys que no vivíem allí però tot sovint les anàvem a visitar.
També recordo, més pel què m’han explicat, que pel fet d’haver-ho viscut, encara que en tingui una lleugera imatge, de la tarda en què a la meva mare se li va encendre la benzina que tenia posada, en una palangana, juntament amb un vestit, a la cuina, per rentar-se’l: al moment de posar les mans dintre va sortir una flamarada, però malgrat que se li van cremar les mans i els braços i també començava a cremar-se-li el cabell, va tenir suficient serenitat per aconseguir apagar el foc. La causa va ser deguda a què sense donar-se conte de que el gas estava encès, va posar-hi el recipient a prop i això va fer que s’encengués la benzina. A la farmàcia li van donar una pomada que li va anar perfectament, i no li va quedar ni el més petit senyal.
Del període que més coses he sentit parlar és el de durant la Guerra Civil espanyola i, malgrat que són fets que he sentit explicar moltes vegades, especialment pel que van afectar al meu pare, en tinc records confusos i poc clars.
JAPL a Badalona «Sol y Sombra» (1957)
El dia que va esclatar la guerra, els meus pares havien d’anar a Badalona, on havien llogat una mena de caseta, a la platja, prop del “Sol y Sombra”, merendero al qual hi vàrem anar regularment cada estiu, els diumenges, a part d’algunes anades esporàdiques a Castelldefels i a Calella, durant els últims anys, fins l’any 1966, aproximadament.
Tinc entès que el meu pare va estar de guàrdia a la fàbrica Elizalde, al Passeig de Sant Joan, durant la guerra.
També explicava que havia fet amistat amb un oficial rus i que el volia convèncer per anar a Rússia. Naturalment, el meu pare ja estava casat i no el va seduir l’idea d’emigrar a l’Unió Soviètica.
Martí Palazuelos (esquerra)
No sé per quins motius, però va estar empresonat a la “Checa” del carrer Sanjuanistes, on sembla ser que ho va passar bastant malament.
Al final de la guerra, va anar amb un grup de presoners que els republicans portaven cap a França, però prop de la frontera va poder escapar i, caminant damunt la neu i amb penes i treballs, va poder arribar a Barcelona, encara que amb problemes de salut.
Diuen que l’avi de la Montserrat Hurtado, que es deia Emili, era molt donat a fer gresca i que, quan va tenir lloc un dels aldarulls que per aquelles èpoques hi havia a Barcelona, li va venir de gust anar a disparar trets a les barricades, i així ho va fer. Bé, de fet no sé si realment va disparar algun tret, o simplement era allí, per divertir-se. El cas és que quan en va tenir prou, es va alçar i se’n va anar. Els guàrdies, al veure que un dels presumptes amotinats se n’anava, van envoltar tots els carrers i el van perseguir. Ell els va anar esquivant i, per fugir-ne, va pujar per l’escala d’un edifici fins arribar al terrat. Allí, al no trobar altra escapatòria, es va llençar pel tub d’una xemeneia i va anar a parar a l’obrador d’una fleca, on el varen camuflar enfarinant-li la cara i posant-li un davantal blanc.
L’oncle Sagarra (Josep Sagarra i Agost), era conegut com “El gall de Sant Martí”, pel seu temperament ardit i lluitador. Un any, que per dificultats polítiques, no volien deixar que sortís la processó del Corpus (suposo que de l’església de Sant Martí de Provençals, d’on era membre del “Somatén”), va dir que sí, que havia de sortir, i que sortiria. Així va ser, i ell anava al capdavant de la processó. També va ser conseller de l’Ajuntament de Barcelona i em sembla haver sentit dir que pertanyia a la Lliga d’en Cambó.
Papa Benedicto XV en 1916
Diuen que no era un home gaire d’església, malgrat aquest fet i que va ser rebut, juntament amb la seva esposa Juana Lacoste Hurtado, pel Sant Pare Pius X, en audiència privada, per mediació, em sembla, que d’un frare franciscà, amb motiu, sembla ser, de les almoines que havia fet al Vaticà. Sant Pius X havia d’enviar-li la benedicció apostòlica amb fotografia dedicada, però va morir abans de poder-ho fer. Va ser el seu successor, el papa Benet XV, el qui ho va fer. El texte de la benedicció, amb la fotografia que tenim emmarcada a casa, escrit amb lletra autògrafa del Papa, diu així: “Como prenda de abundantes dones espirituales y temporales, enviamos la bendición apostólica a Don José Sagarra Agost y su esposa Doña Juana cuya devoción a la Santa Sede Nos es hárto conocida. Roma y 4 de agosto de 1916 – Benedictus pp XV”.
He sentit explicar que Mossèn Genaro, germà de la tieta Juanita, i per tant, oncle de la meva mare, i crec que l’Antonet, pare de la Pepita Romani, que era xofer de l’oncle Sagarra, es varen embarcar per anar a Mallorca. L’Antonet no era gaire religiós. En mig del viatge es va desencadenar una forta tempesta i el vaixell ballava d’allò més, tant que semblava que s’havia d’enfonsar. Mossèn Genaro ho explicava per fer notar com poden ser d’insospitades les reaccions de les persones davant d’un determinat fet. Quan el vaixell feia capbussades en mig del temporal, l’Antonet començáva: “Ai, Déu meu!”, “Ai, Senyor Déu meu!”, “Ai, Déu meu Senyor!”… i ell, que era capellà, en cada balanceig perillós, exclamava: “Refot!”, “Refot!”, “Refot!”…
L’oncle Sagarra tenia un taller mecànic i havia inventat i construït algunes màquines que havien merescut premis en l’Exposició de Barcelona. Devia haver-ni de diverses, però l’única que jo he conegut i que recordo, era un aparell, que teníem instal·lat en un dels galliners de la torre de Sant Gervasi, per donar menjar a les gallines, el qual consistia en un dipòsit pel blat de moro, un forat tapat amb una làmina i una barra. Quan la gallina es posava damunt de la barra, amb el pes feia que s’obrís la làmina i pel forat sortia una ració de blat de moro que queia en un recipient del qual se’l podia menjar la gallina. D’aquesta manera sortia la quantitat justa de menjar i no es feia malbé ni quedava escampat per terra. Era un aparell molt simple, però enginyós.
Així doncs, era un home acostumat a treballar el ferro i d’una certa corpulència.
Un dia anava en el tramvia i va notar que un noi li ficava la mà a la butxaca amb la intenció de robar-li la cartera. En adonar-se’n, va agafar al noi pel braç fortament i li va dir: “Minyó, aquestes mans estan acostumades a treballar amb ferro, així és que no t’escaparàs fàcilment!”, frustrant d’aquesta manera, el “treball” del carterista.
Tinc entès que durant la primera guerra mundial, a l’oncle Sagarra, li havien ofert de fabricar peces per armament, en el seu taller mecànic, però ho va refusar dient que “ell no treballava per la guerra”, malgrat que això li hauria reportat molts beneficis econòmics.
Mossèn Llorenç Castells, que va ser rector de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i, em sembla haver sentit dir que també havia estat capellà del Col.legi La Salle Josepets, abans de que jo hi entrés, era amic de l’oncle Sagarra i de la tieta Juanita. Crec que era fill de Sant Climent de Llobregat, i recent ordenat prevere, va ser vicari de Torrelles de Llobregat. Com que en aquests llocs abunden i són famosos el cirerers, cada any, quan n’era l’època, pel mes de maig o juny, els portava una maleta plena de cireres de Sant Climent. Quan, per Nadal els felicitava les Festes, començava la carta dient: “Les cireres encara són verdes…”.
La Maria Sagarra, mare de l’Isabel Aubesart i sogra del Jesús Penyalvert, havia treballat, o a les Caves Gomà, o bé a la casa dels senyors Gomà, no ho recordo. Quan va començar la guerra, l’any 1936, el Sr. Gomà, li va confiar una cartera plena de joies i li va dir: “Un cop s’hagi arreglat tot, ja m’ho tornaràs”. Quan es va acabar la guerra, el senyor Gomà, es veu que ja no es recordava ni de la cartera ni de les joies que li havia deixat a la Maria per què les guardés, i veient que ell no les hi reclamava, un bon dia li va preguntar si recordava el que li havia deixat quan va començar la guerra, i en dir-li que no, li va dir que es tractava d’aquella cartera, i les hi va tornar.
A l’oncle Sagarra no li agradava que li posessin a taula un plat que estigués escardat. Quan, per un descuit, li en posaven un, el començava a colpejar amb el mànec del ganivet, dient: “Aquest plat parla castellà”, referint-se al so, diferent del normal, que feia el plat, i no parava fins que el trencava del tot, retirant-lo així, definitivament, de la circulació.
Quan a l’oncle Sagarra li preguntaven quin peix li agradava més per menjar, responia que a ell el peix que més li agradava era la botifarra.
Botifarra amb mongetes
Tot i que són anècdotes sense importància, no vull deixar de fer constar les següents, protagonitzades per la tieta Mercedes, cosina política de la meva mare i neboda carnal de l’oncle Sagarra, i pel seu marit, Jaume Bages i Carbó, que era el meu padrí. Les explico perquè considero que tenen una certa gràcia.
Un dia anaven els dos en el tramvia, ella al cantó de la finestreta, i el meu padrí es veu que anava assegut molt a l’extrem del seient, a la part del passadís. En un dels trontolls bruscos del tramvia, va saltar del seient, anant a parar al terra. La tieta Mercedes, se’l va mirar i no se li va ocórrer res més que dir-li: “Jaume!, què fas aquí terra?”.
La tieta Mercedes era molt polida i maniàtica de la neteja. Un dia, anant en un ascensor, d’algun lloc públic, que anava bastant ple de gent, la tieta Mercedes que era més aviat baixeta, sobretot comparada amb el seu marit, que era corpulent, es va fixar que a la camisa, a la alçada de la panxa, portava un munt de cendra de cigarro. Sense pensar-s’ho dues vegades, li va començar a espolsar la cendra, dient-li: “Ai Jaume, mira com t’has posat!”. Quan va alçar els ulls per mirar-se’l, va veure que no era el seu marit, que, per cert, no fumava…
Sobre l’any 1947 o 1948, vàrem anar a viure a la torre on vivia la tieta Juanita, i en la qual havia viscut amb l’oncle Sagarra, el seu marit, mort abans de la guerra, i amb la tieta Isabel, que havia mort el 1945.
Vivia amb una minyona, la Visitación (Visi) i una senyora que la cuidava, que es deia Francisca. La recordo com una dona molt grassa, amb un pentinat tibant y un “monyo”; era de cara rodona i pell blanca i fina i anava vestida de negre amb un vestit llarg que semblava de principis de segle. Va durar molt poc a casa, doncs una nit, el meu pare es va tancar a la tribuna amb ella, varen tenir algunes paraules i, al dia següent, ja no era a casa. Suposo que la causa devia ser algún abús de confiança amb la tieta.
També la Visi va ser despedida al cap d’un temps, per haver sortit de casa algún vespre sense permís, segons tinc entès. Després de la Visi vàrem tenir la Victòria fins que es va casar amb l’Alonso Miró, i després la Conxa, que es va casar amb el Joan Martínez.
El motiu d’anar-hi a viure va ser que, temps abans, la tieta havia tingut una embòlia i havia caigut, fent-se una ferida al cap. Ja tenia més de 80 anys i necessitava qui la cuidés.
Abans viviem a la plaça de Tetuán, número 32 i pujàvem a veure-la regularment, en diverses ocasions. Una de les vegades, jo tenia 3 anys, el gos de la tieta, el “Lord”, em va agafar pel cap i la cara i em va fer unes ferides amb les dents. Em varen portar al dispensari que estava a la Casa de la Vila, a la plaça de Frederic Soler, darrera el mercat de Sant Gervasi, on em varen posar uns punts per tancar les ferides. El gos se’l varen endur per matar-lo. No em varen posar cap vacuna perquè sabien que el gos no era rabiós.
Un cop instal.lats a la torre, els meus pares la varen fer arreglar una mica, així com el jardí. El pintor, i al mateix temps paleta, que ens arreglava la casa, es deia Rafel. Tenia un fill que a vegades havia vingut a jugar amb mi i érem més o menys de la mateixa edat. Recordo que un dia el tenia agafat per les cames i aixecat perquè arribés a trucar el timbre d’una de les cases del davant de la nostra i, no sé com, el vaig deixar anar i, al caure, va topar amb la barbeta en el cantell de l’esglaonet de la porta d’entrada, fent-se un bon tall. També el varen curar al dispensari.
La finca, formada pel jardí, dins del qual s’alçava la casa, estava situada al carrer de Bertrán i n’ocupava els números 60 i 62, El 60 era la porta principal, bastant ampla i de doble batent, tota ella de ferro. El 62 era una porta de tamany molt més reduït i per això l’anomenavem la “porta petita”. Quan sortiem de nit, per anar a sopar, al cinema o al teatre, quan tornàvem, entravem per aquesta porta, probablement perquè la clau era de serreta i molt més petita i transportable que la de la porta principal. El meu pare també portava una petita pila lot, cilíndrica, per fer-nos llum i poder caminar amb seguretat pel jardí.
La part que donava al carrer estava formada per una paret baixa d’obra, on quedaba afixada una reixa de ferro, amb punxes.
Sempre he sentit dir que el terreny tenia 30.000 pams2, que equivalen a uns 1.130 metres2, i com el terreny era rectangular, devia correspondre a uns 28 m. de façana per uns 40 m. de fondària, Em sembla, sense que pugui tenir-ne cap referència segura, que correspon a les mides reals del solar. La casa, també basant-me en suposicions, penso que hauria estat construida a finals del segle XIX, o principis del XX. (Nota Catastral St. Gervasio (1921))
Era la primera casa que quedava tancada pel darrera, pel bosc dels Bertrán i Musitu. En dèiem bosc, però en realitat era el jardí de la finca que tenia una vegetació molt frondosa, amb molts pins. Totes les cases que hi havien des de la placeta Figuerola, fins al número 58, tenien sortida pel darrera, al carrer de Musitu. En aquest número hi vivien el Sr. Alejandro Graells, la seva esposa Quimeta i la filla que es deia Nuri. Al número 64 hi vivien l’Emili Godes, cosí de la tieta Juanita, la seva esposa Antonia Diago i llurs filles Montserrat i Maria Rosa. Al 66, els Srs. Galilea.
Al davant, a l’altre cantó del carrer, hi vivien els Senyors Capdevila; ella era Austríaca, amb les filles, Rosalia i Cristina i una nena molt més petita, que va néixer quan ja eren més aviat grans i que em sembla que es deia Ruth. Encara era molt petita quan vàrem deixar la torre. En una altra torreta hi vivien la Sra. Angeles i el seu marit, el Sr. Mariano Bernad, que era molt més gran que ella i no tenien fills; hi vivia també la mare de la Sra. Angeles.
M’agradava molt anar-hi ja que tenien un piano amb pianola i, a vegades, em deixaven fer-la funcionar accionant els pedals que feien avançar el rotllo de paper amb foradets que feien sonar la peça musical. Al costat d’ells hi havia una torre més gran que habitava la família Tolrà, amb la seva filla Maria Isabel. Recordo que tenien un cotxe dels anomenats “rubia”, que duien la carrosseria de fusta. També en varen tenir un altre, de tres rodes, que tenia forma de barca i que em sembla que també era de carrosseria de fusta; no sé de quina marca era, ni n’he tornat a veure mai més cap de semblant.
Més amunt del carrer hi havia viscut una part de la família Godes, que després anaren a viure al carrer d’Homer, cantonada Pàdua. També més amunt, a la mateixa vorera que nosaltres, hi vivia l’Artur Godes i la seva esposa Carmen, amb els pares d’ella, els senyors Schmit, alemanys.
La façana de la casa estava centrada amb la porta d’entrada principal del carrer. Constava de planta baixa amb una tribuna, un pis, unes golfes petites i dalt del terrat hi havia una mena de cambra de mals endressos amb un altre terradet al qual s’hi pujava per una escala exterior de fusta. En una angle del terrat hi havia un parallamps amb el corresponent cable que baixava per la paret i s’enfonsava terra endins. En un angle del terradet petit, sobre la barana, hi havia un colom de pedra, pintat de color d’alumini.
La vivenda era bastant espaiosa però sense luxe de cap mena. A la planta baixa s’hi accedia després de pujar dos esglaons que formaven una mena de replà davant de l’entrada, que donava a un passadís molt ample. A cada cantó hi havia una habitació: la de la dreta era el salonet i la de la esquerra era el despatx. Al fons del passadís o vestíbul s’hi trobava una mena de distribuidor al qual donaven el menjador, l’escala de pujada al primer pis i al terrat, la cambra de la minyona i un passadís estretet que donava a un petit water i, fent un angle, anava a parar a la cuina. En el distribuidor hi havia una petita pica d’aigua per rentar-se les mans. El menjador era bastant gran i tenia tot al voltant de la paret un arrambador de rajoles de ceràmica. La part superior, formant un angle arrodonit amb el sostre, estava adornada amb una motllura en forma de fulles allargades, pintades de color or vell. Tenia dues sortides a la part posterior del jardí. Al cantó dret, s’obria una tribuna semicircular de vidres emplomats. Es tancava amb dues portes correderes que quedaven assegurades amb unes baldes. Les butaques i la tauleta de vímet que hi havia, ens les va restaurar un operari que ens va dir que havia après l’ofici a la presó. El que no sabem és per quin motiu hi va ser a la presó.
L’habitació de la minyona era petita i tot just hi cabia el llit, una cadira i una tauleta de nit. En el trosset de passadís que donava a la cuina hi havia dos armaris empotrats que servien de rebost. La cuina era bastant gran i també tenia sortida al jardí. Hi havia la pica de granit per rentar els plats, un fogó de carbó, una cuina econòmica, una cuina de gas i una caldera de ferro on a l’hivern hi cremavem llenya i servia per escalfar l’aigua dels radiadors escampats per totes les habitacions. Sota l’arc que formava l’escala que anava a la part superior de la casa, hi havia un espai que s’havia habilitat com armari on s’hi guardava, en un cantó, el més alt i ampli, roba, i en l’altre, les meves joguines.
Al pis de dalt hi havia un vestíbul amb un armari empotrat. A aquest vestíbul hi donava una cambra de bany, i d’ell sortien dos passadissos que donaven a dues cambres a la part del davant i dues a la part del darrera, una mica més petites. A la cambra de bany, bastant àmplia, hi havia tots el elements sanitaris propis d’aquest lloc i una banyera de ferro amb potes. No hi havia escalfador i si es volia aigua calenta, s’havia d’escalfar en una olla grossa i barrejar-la amb l’aigua freda de la banyera. Recordo que, penjat a la paret, hi havia un estri que consistia en un dipòsit cilíndric de vidre, dins d’una carcassa metàl.lica, de la part inferior del qual sortia un tub de goma amb una cànula, que servia per posar lavatives.
Totes les habitacions tenien ventilació exterior, mitjançant finestres o balcons que quedaven ben assegurats amb porticons interiors i, els de la planta baixa, a més a més, amb portes reixades de ferro. Per dins, els porticons quedaven travats amb unes barres de ferro que els travessaven, impedint-ne l’obertura des de fora.
En el sostre de cada cambra, en la part central d’on penjaven els llums, hi havia una ornamentació en baix-relleu, de motius vegetals pintats amb uns colors pastel molt tènues i que recordo que feia molt bonic.
Les golfes eren més aviat petites i s’hi entrava per una porteta elevada, oberta en una paret de l’escala.
El jardí envoltava la casa i aquesta quedava, no al centre, sinó desplaçada cap al darrera i a la dreta del terreny. Com he dit abans, la part posterior donava al bosc de Bertrán i Musitu i n’estava separada per una alta paret. La part del davant del jardí, fins a ran de la casa, estava recoberta de grava gruixuda i la part que rodejava els laterals i la zona posterior de la casa, era encimentada. Hi havia diversos bancs de fusta i altres de pedra imitant troncs d’arbres i també amb forma de bolet. Al darrera hi havia dues taules grosses de marbre, rodones, amb els peus de ferro; en una d’elles, els estius hi dinávem i sopàvem.
Entre la porta d’entrada gran i la petita, hi havia una glorieta d’aspecte rústic, que donava al carrer, amb seients i una taula de ciment, que imitaven troncs d’arbres. Estava coberta per una cúpula ceràmica de trencadís i amb un acabament de ferro forjat.
A la paret posterior del jardí hi havia instal.lada la rocalla o “cascada”, formada per un receptacle en forma de pica o bassa que, des del terra s’aixecava gairebé un metre i, que en un principi, contenia aigua i peixos, amb alguna planta aquàtica; després va ser omplert amb terra i s’hi varen plantar lliris i altres flors; la part rocosa, adossada a la paret, estava emmarcada per un arc en forma de dos troncs d’arbre que s’unien a la part superior i la rocalla estava formada per diverses roques sobre les quals estaven afixades unes cases en miniatura fetes de pedra i, en un lloc que formava com una petita cova, hi havia una imatge de la Mare de Déu de Lourdes. Per una canalització de plom, amb foradets en diversos llocs, que resseguia les roques, dissimulada entre les pedres, hi sortia l’aigua que formava uns rajolinets que justificaven el nom de “cascada” de la construcció, que era molt característica de les cases de l’època a Sant Gervasi, i també en altres llocs.
La part posterior esquerra del jardí era més elevada que la resta i s’hi accedia per uns esglaons situats a la part lateral posterior i uns altres a la part del davant, flanquejats, aquests, per una barana de ferro a la part superior, amb uns pilons intercalats, i rematats amb unes gerres de terrissa amb plantes. Al costat dret d’aquests esglaons hi havia un banc de pedra i a la part de sobre del respatller, una estàtua de Diana Caçadora, sobre un pedestal rústic amb petxines i cargols (Múrex) enganxats.
La part central d’aquest tros de jardí elevat tenia un estany de forma ovalada i d’aspecte rústic, de poca profunditat amb un brollador al mig. En aquest estany, que en dèiem el “surtidor”, em banyava alguns dies a l’estiu. També hi havia dos galliners, un de gran i l’altre més petit. En el gran, alguna vegada, hi haviem tingut gallines i un gall que matàvem per Nadal o altres festes.
El safareig era dins d’una construcció d’obra al costat de la qual hi havia una carbonera. Adossada al safareig hi havia una altra construcció que formava una cambra on es guardaven una sèrie d’eines i estris del jardí, amb un taulell per treballar-hi. Baixant unes escales s’anava al celler, bastant gran i que ja feia temps que només servia per emmagatzemar endergues i coses velles. A més de la llum elèctrica, rebia claror a través d’una claraboia.
A la part del davant del jardí, vora la reixa i a la dreta de la porta gran d’entrada, hi havia un pou que s’obria a ran de terra, la boca del qual feia uns dos metres de diàmetre i estava tapada per una reixa metàlica. S’hi podía baixar per una escaleta de ferro que arribava fins a una plataforma de fusta situada una mica per sobre del nivell de l’aigua. Al costat del pou hi havia una bomba eléctrica per aspirar l’aigua i pujar-la fins als dipòsits situats en un dels angles del terrat. La maquinària estava protegida per una construcció d’obra. Quan els dipòsits eren plens, l’aigua sortia per un sobreixidor. M’agradava, a l’estiu, posar-me sota del raig i dutxar-me amb l’aigua que, com que queia de bastanta alçada, feia mal a l’esquena; era com si et llencessin petites pedres i no podies resistir-ho gaire estona. Els últims anys ens varen dir que no era convenient beure’n aigua ja que podía estar contaminada per filtracions d’aigues residuals. Malgrat tot, l’aigua va continuar essent sempre molt bona. Diuen que venia d’un manantial del turó del Putxet. L’Higini Feliu, un bon amic de casa, sempre que venia volia beure aigua del pou perquè la trobava molt bona i lleugera.
La Nuri Graells, la Maria Isabel Tolrà, la Rosalia i la Cristina Capdevila, eren més o menys de la meva edat. L’únic noi del veïnat era en Joan Carrière, que vivia en una torreta més amunt de la nostra, peró era bastant més gran que les altres nenes i que jo. Tant venien elles a casa a jugar, com anava jo a jugar a les seves cases. Jugàvem als jocs habituals d’aquella època: fet i amagar, la gallineta cega, els quatre cantons, a fred i calent, que consistia en trobar un objecte amagat en algun lloc per un dels jugadors. Encara que ens enteniem força bé, més d’una vegada acabàvem barallant-nos.
Alguna vegada venien a jugar alguns amics del Col.legi i llavors jugàvem a lladres i policies, o algún altre joc que ens inventàvem.
A vegades, jo sol o amb altres, jugàvem a fer teatre i ballàvem i cantàvem en la mena d’escenari que formava el replà dels graons d’entrada a casa.
El meu pare, havia construït amb un caixó de fusta, acoblat a les rodes d’un cotxet de criatura, una mena de carretó per transportar les fulles seques, les branques trencades dels arbres i la llenya que cremàvem a la caldera de la calefacció. A mi m’agradava molt fer-lo servir de “taxi” o “autobús”, seguint itineraris amb parades, per tot el jardí. Generalment, hi traginava els meus companys de jocs, com a passatgers. Els meus pares em deien que, de tant en tant, fossin els altres els qui m’arriessin a mi, però el que m’agradava era manejar jo el carretó.
També anava amb bicicleta pel jardí i, quan feia vent, engegava estels des del terrat. Gairebé tots acabaven trencant-se i anant a parar al bosc de Bertrán i Musitu.
Com animals de companyia o domèstics, teniem un canari, periquitos i una gossa, la “Cuqui”, de raça llop encara que mesclada. Era més aviat grassoneta i molt mansa i carinyosa. Dèiem que era “de clausura” perquè no havia sortit gairebé mai al carrer. Si alguna vegada s’aventurava a fer una petita incursió, tan sols unes passes, fora de casa, i per casualitat apareixia un altre gos, entrava corrents i, des de la reixa, el bordava, fent-se aleshores, la valenta. Quan vàrem venir a viure a la Gran Via, com que ja era vella i estava malalta, amb nafres a la pell, la vàrem fer matar amb una injecció que la va fulminar en questió de segons. Va ser una llàstima, però si l’haguéssim donat a algú, probablement s’hauria enyorat, i no la podiem portar amb nosaltres al pis, acostumada com estava a córrer pel jardí.
No sé si realment eren nostres, però corrien per allí alguns gats, especialmente un de negre, que, més d’una vegada, ens havien fet desaparèixer algún tall de peix. Recordo, concretament aquest negre, que un dia va venir amb el morro partit per algú que el devia enxampar robant algún tall de menjar.
Pel jardí també hi corria (és un dir) una tortuga de terra (Testudo graeca) bastant grossa que, per cert, un dia es va ficar dins d’un munt de fulles seques per cremar. Quan hi vàrem calar foc, al cap d’una estona, va sortir la pobra tortuga amb la closca mig socarrimada. La vàrem untar amb oli i, amb el temps, va renovar la part de closca cremada, sense cap més conseqüència.
D’ocells en vèiem bastants, especialmente pardals (Passer domesticus), estornells (Sturnus vulgaris) i alguna merla (Turdus merula). Algunes orenetes (Hirundo rustica) que, algunes vegades havien fet els nius a sota dels balcons de casa. A la primavera, era una sensació molt agradable, de bon matí, des del balcó de darrera la casa, sentir l’aroma dels pins alts i abundosos del bosc de Bertrán i Musitu i el cant dels nombrosos ocells que hi voleiaven.
Com que el jardí tenia abundant vegetació i moltes flors, també abundaven els insectes de tota mena: papallones diverses (Limnas chryssipus, Papilio machaon, Issoria lattonia, Melitea didyma), marietes (Coccinella septempunctata), xinxes de camp (Palomena prasina, Pyrrhocoris apterus) i, pel voltant del “surtidor” o brollador, libèl.lules (Aegrion hemorroidalis) de diverses espècies i mides. En el “surtidor” també hi teniem carpes de color vermell (Carassius), granotes ((Rana perezi) i alguna tortuga d’aigua dolça (Platemy spixii). També s’hi veien aquests insectes amb flotadors a les potes que els permeten de caminar sobre l’aigua, i que s’anomenen sabaters (Hydrometra stagnorum).
A l’estiu, per la nit, atretes per la claror, es veien una bona quantitat de formigues alades (Formica pratensis), que són els mascles i femelles fèrtils, voletejant al voltant de les bombetes. També es podien observar les cuques de llum (Lampirys noctiluca). De nit, els grills (Grillus domesticus) ens “amenitzaven” les vetllades i, de dia, ens donaven la llauna les cigales (Cicada plebeja). També alguna nit, ens havia entrat al menjador alguna rata-pinyada (Pipistrellus pipistrellus), despistada. Eren més aviat petites i les fèiem fora com podiem.
Les aranyes de jardí (Epeira diadema) i altres, teixien llurs teranyines on els hi venia bé, i si anaves distret, corries el perill de trobar-te’n una davant dels nassos. També haviem vist alguna serp petita (ignoro quin tipus de serp podia ser).
No podien faltar les sargantanes (Lacerta agilis) i els llangardaixos (Lacerta lepida o Lacerta viridis), com tampoc les saltarelles (saltamontes) (Chorthippus brunneus) i llagostetes verdes (Omocestus viridulus). També es trobaven uns curiosos animalets, les cuques de Sant Antoni (Glomeris), que, quan les toques, s’encongeixen formant una bola molt compacta, i una altra espècie de miriàpodes (Julus terrestris), en català gramenera, que també es defensa cargolant-se en espiral. Abundaven els cargols de totes mides i espècies variades (Helix pomatia, Rumina decollata, Cornuella cespitum). També es veia algún llimac (Limax maximus) i cucs de terra (Lumbricus terrestris), quan havia plogut.
Com he dit abans, hi havia molta vegetació, tant pel que fa als arbres, com als arbustos i altres vegetals. Destacaven a cada cantó de la porta principal, dues magnòlies (Magnolia grandiflora) bastant corpulentes. Hi havia qui anomenava la casa: “La torre de les magnòlies”. També hi havia unes vuit moreres (Morus alba), que anaven molt bé quan, a la primavera, feia cria de cucs de seda, que ens proporcionàvem entre els companys del col.legi. Dos til.lers (Tilia europaea), dues ciques (Cycas revoluta), en sengles testos molt grans de ceràmica. Llorers (Laurus nobilis), que ens proveïen de fulles pel Diumenge de Rams i també pels estofats. Mimoses (Acacia dealbata), arbustos com les baladres (Nerium oleander) o la ruda (Ruta graveolens), la marialluïsa (Lippia triphylla), les flors de nit (Mirabilis jalapa), que quan marxava el sol, obrien llurs flors que escampaven una olor molt agradable, com també ho era la del pitospor (Pittosporum tobira), arbust de flors una mica groguenques i petites, però molt oloroses i clívies (Clivia miniata). Un conjunt d’arbustos de boix (Buxus sempervirens), formaven dues quadrícules dins de les quals hi creixien diverses plantes i arbres.
Pel que fa als arbres fruiters, destacava un ametller (Amygdalus communis) molt alt i robust que donava bastant de fruit. Era molt resistent i, en una branca, que tenia una forma adient, els meus pares hi van fer posar unes argolles de ferro, d’on hi vàrem penjar un gronxador. També hi havia un llimoner (Citrus limonum) bastant gran, tarongers bords (Citrus aurantium), un nesprer (Mespilus germanica), una figuera (Ficus carica), un cirerer (Prunus avium), un albercoquer (Prunus armeniaca) i un caqui (Diospyros kaki), que donava uns fruits molt bons. En una paret exterior del celler hi creixia una parra (Vitis vinicola) bastant raquítica que donava alguns gotims de raïm minsos i àcids.
Les flors eren abundants i variades: rosers (Rosa) de diverses varietats i colors, hortènsies (Hydrangea hortensia), gardènies (Gardenia jasminoides), margarides (Leucanthemum vulgare), iris blancs i morats (Iris germanica) , lliris blancs de paperina o d’aigua (Zantedeschia aetiopica), geranis (Geranium rotundifolium), pensaments (Viola tricolor), hibiscos (Hibiscus rosa sinensis) i d’altres. Un tros de paret era recobert de glicines (Wistaria sinensis), una altra paret de buguenvíl.lees (Bougainvillea spectabilis), i una reixa enramada amb gessamí (Jasminium officinale). Quan n’era l’època, molts amics que ens visitaven, marxaven cap a casa amb un bon ram de flors.
Hi havia també algunes varietats de cactus petits. El més espectacular era un echinocactus grussonii, bastant gros, de forma esférica, prop de la porta d’entrada.
A més d’altres plantes que no recordo, hi havien heures (Hedera helix), esparregueres (Asparagus officinalis), menta (Menta piperita), mareselves (Lonicera sempervirens), i unes plantes carnoses, que es desenvolupen a ran de terra i penjaven pels marges, que per la seva forma els anomenàvem “dits” (Carpobrotus edulis).
Al principi ens cuidava el jardí un jardiner que es deia Vicenç. Ja era bastant gran i el recordo amb espardenyes de cintes i gorra de visera. La seva esposa es deia Mercè i es veu que no s’avenien gaire. A vegades, parlant amb la tieta Mercedes, li deia, bromejant: “De Mercè, no n’hi ha cap de bona”, i ella protestava dient: “Ep, que jo també m’en dic, i no sóc pas dolenta!”, i ell insistia, seguint la broma: “Res, res, no n’hi ha cap de bona…!” Quan va deixar de venir, no sé si per enfermetat o per haver-se mort, el va substituir el senyor Demetrio, un mosso del mercat de Sant Gervasi que era molt baixet i, entre nosaltres, l’anomenàvem “Rompetechos”, que era el motiu que li havia tret la Carme Borrell, que era bacallanera al mercat i amiga de la meva mare.
Repartides pel jardí hi havia diverses boques de regadiu on hi connectàvem una mànega per regar les plantes.
Durant uns dos anys, van viure a la torre la tieta Mercedes i el seu marit i padrí meu Jaume Bages i Carbó, que tenia arterioesclerosi, per veure si amb els aires purs i la tranquil.litat del barri, es posava millor. El metge que el portava, el Dr. Gimeno, que tenia el consultori a l’avinguda del General Mitre, li va receptar una sangria amb l’aplicació de sangoneres. Recordo que les hi varen aplicar al coll i al clatell i com s’anaven inflant al xuclar la sang. Després las varen posar dins d’una palangana amb aigua i sal perquè deixessin anar la sang.
Les verbenes de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, encara que aquesta no tant, les celebràvem menjant la típica coca i, al jardí, amb una bona quantitat de coets, petards, rodes, cascades i fonts lluminoses, corre-cames, trons, piules, etc, i també enlairàvem globus de paper.
Els primers temps, per anar a Barcelona i tornar-ne, encara agafàvem el tramvia 17 (crec que era aquest número), després l’autobús, que era de dos pisos i, més tard, també el tren de l’avinguda del Tibidabo, dels FF.CC.
A l’època en què alguns taxis anaven amb gasogen, si tornàvem a casa amb un d’aquests vehicles, ens havia de deixar a la cantonada del carrer Balmes amb Bertrán, doncs no tenia prou força per vèncer la miqueta de rampa que s’havia d’agafar per enfilar el carrer i, molt menys, acabar-lo de pujar, ja que és bastant costerut.
El meu primer col.legi va ser el de Sant Antoni de Pàdua, dels frares franciscans, al carrer d’Elisa. Hi vaig anar un parell de cursos. Recordo un professor, el pare Martín i el Director que era el pare José Gómez. També un germà llec, el germà Antonio, que per cert, tenia molta traça fent mitja. En el mateix convent hi havia l’església on anavem a Missa i on vaig rebre la Confirmació que em va administrar l’Excm. i Rvdm. P. Federico Costa, Carmelita calçat, Bisbe Titular de Tubuna, el dia 13 de juny de 1949. El padrí de tots els nens que vàrem rebre el sacrament, va ser el Sr. Felipe Bertrán Güell. Periòdicament, ens portaven a casa una capelleta amb la Sagrada Família; la teniem amb nosaltres uns dies, per venerar-la i després la tornàvem amb una almoina.
Posteriorment, l’any 1950 i durant deu anys, vaig anar al Germans de les Escoles Cristianes, al Col.legi “La Salle Josepets”, al carrer del Marqués de Santa Ana, on vaig fer la Primera Comunió. Quan vàrem venir a viure a la Gran Via, vaig continuar anant-hi fins acabar el batxillerat.
Durant una temporada vaig anar al gimnàs del Joaquin Blume, el malaguanyat atleta que va morir en un accident d’aviació, per fer gimnàstica correctiva, segons m’havien recomanat a les revisions mèdiques del col.legi (recordó que sempre em posaven: escápulas prominentes. Actitud cifótica, que és una desviació de la columna vertebral). El gimnàs estava al carrer de Pàdua, cantonada amb Rios Rosas, i el portava el seu pare. Crec que anteriorment, havia anat durant un temps, no sé ben bé si al carrer Tuset o al carrer d’Alfons XII, al consultori del Dr. Barnosell, que era el metge encarregat de les revisions mèdiques.
La zona del barri on viviem era molt tranquil.la en tots els aspectes, degut a la poca densitat de gent perquè encara hi havia bastants solars per edificar, torretes unifamiliars i cases de pisos no gaire altes i amb pocs habitatges. El trànsit tampoc era notable. Pel carrer Bertrán, raríssimament hi passva algun cotxe. El carrer Balmes, del qual el carrer Bertrán n’és una travessia, era el més transitat. Era ample, de dues direccions, hi passaven els autobusos, i els vehicles hi anaven amb una mica més de velocitat. Per tot això era considerat un carrer perillós i vaig trigar a que em deixessin travessar-lo jo sol. Però si no vaig tenir cap accident peatonal, si que en vaig tenir d’altres una mica més, diguem-ne, domèstics. Una vegada pujava el carrer en direcció a casa i anava habillat amb un impermeable llarg, amb forma de capa que anava cordat pel davant i duia unes ranures als costats per poder treure les mans. Com que el carrer fa pujada, el cos té tendència a inclinar-se cap en davant, per la qual cosa em vaig trepitjar la vora de l’impermeable i, com que portava les mans a dins, no em va donar temps a treure-les per parar el cop de la caiguda i vaig anar a parar de cara a terra; sorprenentment, el nas, que és la part que més sobresurt, no va patir cap mal, però els llavis se’m van inflar tant, que vaig estar alguns dies sense poder parlar i molt menys menjar res de sòlid, únicament aliments líquids que em donaven amb una mena de tassa amb un broc allargat com el d’un porró, per on xuclava el caldo o la llet.
Una altra vegada, vaig muntar en el carretó del què ja he parlat anteriorment i el vaig fer baixar per un lateral del jardí, encimentat, que feia una mica de pendent. Com que les rodes portaven molles de suspensió, amb el meu pes, es va decantar cap en davant i vaig anar a parar de nassos a terra; bé és un dir, perquè el nas se’n va tornar a salvar, peró, de la morrada, els llavis se’m van tornar a posar com els d’un watusi i, apa, tornem-hi amb la tassa amb forma de porró, o el porró en forma de tassa, depèn de com es miri…
Anant amb bicicleta, vaig caure d’esquena damunt d’uns rosers. Al ser estiu no portava camisa i les punxes van anar directes a la pell, amb la consequència d’unes esgarrinxades de poca importància, però empipadores.
Una mica més avall de casa, anant cap al col.legi, i jugant amb el Ricard Ferrán, vaig caure i em vaig trencar el braç dret, per la part del colze. Em van curar a la clínica del Dr. Gamisans, a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Aribau, que era la clínica on vaig néixer i on també em varen operar d’apendicitis. El Dr. Àngel Gamisans era el metge de capçalera de la tieta Juanita, i tan anàvem a ell, com al Dr. Manuel Domingo, a la plaça Tetuán, que era el que havia portat a la meva àvia.
El meu pare també va patir un petit accident. Tenim una pistola d’alarma que només fa detonancions amb uns cartutxos de pólvora. La fogonada de la deflagració de la pólvora surt per un forat que hi ha a la part superior del canó. Un dia, al disparar-la, el meu pare, no sé perquè, tenia el dit posat damunt d’aquest forat i es va emportar una bona cremada que va trigar a curar-se-li.
A mitjans de septembre, tenia lloc la Festa Major. A la reixa que donava al carrer hi posávem domassos i banderes. Per davant de casa hi passava la processó amb la Mare de Déu de la Bonanova.
Per les nits hi havia ball a la placeta de Figuerola i a la de Sant Joaquim, en l’encreuament dels carrers de Septimània i Vallirana. La música, durant el dia abundava, amb sessions de discos sol.licitats. També hi feien festivals infantils a la plaça de Figuerola i a la de la Vila, o de Frederic Soler, amb pallassos, malabaristes, jocs de mans i humoristes.
Les atraccions s’instal.laven al tros de General Mitre que anava del carrer Balmes fins al carrer Muntaner on, em sembla recordar que allí quadava tancat per una filera de cases que posteriorment es varen enderrocar per fer-ne la prolongació. No ho puc assegurar, peró em sembla que algun any hi havia hagut castell de focs artificials, a la plaça de la Vila o algún altre lloc, com a cloenda de la festa major.
Els cinemes que més havia frequentat durant aquells anys, eren l’Adriano, al carrer del mateix nom; el Roxy, a la plaça Lesseps i el Verdi, aquests, al barri de Gràcia. Dels tres només queda el Verdi. Quan baixàvem a Barcelona, anàvem al Publi, l’Avenida de la Luz, l’Atlántico o el Savoy; feien sessions d’una hora, amb pel.lícules diverses de dibuixos, còmiques y reportatges, en els que no hi podien faltar el “NODO” i els “Imágenes”.
El menjar el compràvem majoritàriament al mercat de Sant Gervasi. El vi ens el portaven d’una bodega que hi havia al carrer de Sant Gervasi, l’amo de la qual es deia Josep. A la part de baix del carrer Bertrán hi havia el forn de la senyora Maria, on compràvem el pa: les tradicionals barres de quart o de mig quilo, panets de Viena i el pa allargat i de secció quadrada, anomenat pa anglès o de motlle (recordo haver-hi anat amb la cartilla del racionament), i en algunes festes com Nadal, hi portàvem a rostir el pollastre en unes cassoles de ferro de forma allargada i amb els extrems arrodonits, en les quals s’hi posava el pollastre farcit i trossos de llard. A la cantonada de Bertrán amb Wagner hi havia una mena de drogueria i estanc on també hi venien joguines de llauna. Era important la botiga de queviures del Sr. Gil, a la cantonada de Balmes amb Wagner. Portàvem a adobar les sabates a un ràpid i enllustrador que hi havia al carrer Wagner, i en el mateix carrer, hi havia el lampista, el Sr. Manel, que era oncle del pastisser Escribà. També hi havia una carboneria, on algunes vegades haviem comprat carbó per cuinar i l’anomenat “orujo”, pel braser. Les sabates les haviem comprat algunes vegades al carrer de Sant Gervasi, als calçats Sesé. També al carrer Wagner hi havia la farmàcia de la Dra. Aguado.
Els conills els adquiriem en una botiga del carrer de Saragossa, baixant a mà dreta. La mestressa es deia Manuela. Matava els conills allí mateix, els treia la pell, els netejava i, amb unes tisores molt grosses, afixades al taulell, els trossejava molt hàbilment. En el mateix carrer hi havia una llibreria petita on alguna vegada, haviem comprat alguns objectes d’escritori. Molt a prop, es trobava una botiga de plats i olles, que per Nadal tenien figuretes de pessebre, on n’haviem comprat alguna vegada. Les revistes les compràvem en un quiosc de la plaça Núñez de Arce: el “T.B.O.”, el “Jaimito”, el “Pulgarcito”, el D.D.T. i el “Tío Vivo”. Per la meva mare la revista “Hola”.
La colònia, a la Perfumeria Icart, també a la plaça Núñez de Arce. Tenien uns grans flascons amb diferents tipus de colònies i la venien al detall. Al barber hi anava al carre Balmes. L’amo es deia Diego. Després, no recordo si era el mateix amo, o no, hi anava al carrer de Saragossa, cantonada amb Pàdua. Posteriorment, anava a una barberia del carrer de Septimània.
La rebosteria la compràvem a la Pastisseria Reñé, al carrer de Balmes, on hi havia una dependenta o encarregada, la Srta. Celeste, coneguda del meu pare. La “mona”, per Pasqua, l’encarregàvem a la pastisseria Dalmau, a la plaça Lesseps.
Al carrer Balmes, una mica més avall de la P. Nuñez de Arce, hi havia la papereria de la Sra. Ofelia que, per les verbenes, venia alguns petards i, quan s’havien acabat els que el meu pare havia comprat, anàvem a buscar-ne més, per acabar d’arrodonir la nit.
La llet la compràvem a la vaqueria de la Sra. Aurelia (encara tenien un estable amb vaques). Estava al Passatge Gimeno, al qual s’hi baixa des del carrer de Balmes, per unes escales. Hi anàvem amb els típics pots de la llet, d’alumini. En el mostrador, de marbre blanc, s’hi veien les no menys típiques mesures de llauna i un peu amb un embut en un suport giratori, per abocar la llet dins dels pots.
Alguna vegada passava pel carrer un home amb una cabra, que la munyia allí mateix i et venia la llet. Alguna vegada n’hi haviem comprat.
A principis d’estiu, passava pel carrer un gitano que es dedicava a esquilar gossos. Cada any el fèiem venir per esquilar la “Cuqui”. Portava unes tisores grosses i una maquineta, per deixar els animalets ben xollats. Quan la “Cuqui” quedava esquilada, semblava un porquet, amb pel solament en el cap, a les potes, com si portés mitjons, i una borla al final de la cua. Llavors la banyàvem: l’ensabonàvem ben bé i l’esbandiem amb una regadora.
També recordo els esmolets, fent un xerric caracerístic al fregar una làmina d’acer amb la pedra d’esmolar. Després, feien un seguit de xiulets amb una mena d’ocarina. Els donàvem per esmolar els ganivets i les tisores de la cuina, que no eren peces gaire delicades.
Els drapaires anaven amb un carretó, del qual tiraven ells mateixos, o bé un ruc. Recollien papers i draps inservibles. S’anunciaven amb el crit característic de: “Drapaaaaireeeeee!!” i feien dringar un disc metal.lic amb un forat al centre, inserit en un pal, a la part del davant del carretó i que colpejaven amb una vareta també de metall. A la part del darrera hi duien un altre pal amb tot de cintes penjades, de diferents colors.
De tant en tant, passava algun pidolaire que trucava a la porta per demanar caritat. Ja teniem, dins la bústia de les cartes, que hi havia a la porta, monedes de 10 cèntims, per donar-les-hi.
Els vespres, passaven els escombriaires. Encara portaven els carros de fusta. Quan sentiem el toc de la trompeta amb forma de corn, que feien sonar per anunciar-se, trèiem les galledes de les escombraries i, un cop buidades dins dels carros, les tornàvem a recollir.
Ladislao Kubala
L’any 1952 va morir la tieta Juanita, i uns anys després, el 1956, els meus pares varen posar la torre en venda. El jugador de futbol Ladislao Kubala la va venir a veure però va trobar que hi havia de fer massa reformes i no se la va quedar. Al final, es va vendre al Sr. Eduard Pascual, que hi va edificar blocs de pisos: dos a la part del davant i dos més a la del darrera. Va ser una de les primeres torres del carrer que van desaparèixer. Avui gairebé no en queda cap, hi ha molta més gent i tot és ple de cotxes.
J.A.P.L.
Juny 1994
Nota:
Pel que fa a la denominació del barri del PUTXET, “L’Enciclopèdia de Barcelona”, Volum 4, el defineix com EL PUGET, afegint: tradicionalment escrit i dit PUTXET.
També l’he vist escrit PUTGET.
Al meu parer, l’ortografia i denominació correctes d’aquest barri seria EL PUIGET o, si es vol EL PUIGGET (en aquest últim cas per conservar la pronunciació tradicional que ha portat a escriure EL PUTXET i que tan ortogràficament com fonètica està àmpliament acceptada).
La raó de proposar aquesta ortografia es que, etimològicament, la paraula és un diminutiu de PUIG, que és una petita elevació del terreny, per això, tant si s’escriu PUTXET, PUTGET o PUGET, es perd l’arrel pròpia d’aquesta paraula, fent-la derivar d’un “put” o “pug”, que no signifiquen res.
Mossèn Llorenç Castells, que va ser rector de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i, em sembla haver sentit dir que també havia estat capellà del Col.legi La Salle Josepets, abans de que jo hi entrés, era amic de l’oncle Sagarra i de la tieta Juanita. Crec que era fill de Sant Climent de Llobregat, i recent ordenat prevere, va ser vicari de Torrelles de Llobregat. Com que en aquests llocs abunden i són famosos el cirerers, cada any, quan n’era l’època, pel mes de maig o juny, els portava una maleta plena de cireres de Sant Climent. Quan, per Nadal els felicitava les Festes, començava la carta dient: “Les cireres encara són verdes…”.
Un dia anaven els dos en el tramvia, ella al cantó de la finestreta, i el meu padrí es veu que anava assegut molt a l’extrem del seient, a la part del passadís. En un dels trontolls bruscos del tramvia, va saltar del seient, anant a parar al terra. La tieta Mercedes, se’l va mirar i no se li va ocórrer res més que dir-li: “Jaume!, què fas aquí terra?”.
Hi havia també algunes varietats de cactus petits. El més espectacular era un echinocactus grussonii, bastant gros, de forma esférica, prop de la porta d’entrada.
JAPL, el meu pare 