(Documentat en el «Museu del Vi«, de Vilafranca del Penedès)
El mot porró, sembla evident que procedeix de l’all porro o, sencillament, porro (Allium porrum), del qual se n’ha derivat el terme «porra». És ben possible que les ampolles romániques de forma semblant a la d’una porra (bulb), fossin així anomenades i que el mot porró fos una extensió del de porra, aplicat a l’ampolla.
Els antics empraven corns o banyes com a vas, amb un foradet a la punta, per beure a galet. Entre els grecs rebia el nom de Rhyton.
El porró és la fusió de dos elements distints: l’ampolla que fa l’ofici de dipósit o buc, i el corn, que és própiament el broc. D’aquesta unió se’n va derivar el porró que es pot considerar una ampolla amb corn o, si es vol, un corn amb ampolla.
PARTS DEL PORRÓ
Els porrons de taverna són de vidre prim, generalment incolor i es distingeixen, sobretot, per tenir el montjuïc molt gros, a ti efecte que la capacitat sigui inferior a la que aparenta. Són de capacitat variable i solen rebre el nom propi de la quantitat de vi que hi cap.
Rep el nom de «lliberal» el porró que raja molt, per tenir el forat del broc ample. «Carlí», quan el rajolí és prim o «Guerxo», quan el raig no és prou perfecte i es desvia una mica.
Hi ha encara altres noms aplicats al porró presos de la seva capacitat.
Un deis factors que originen vocables en els objectes destinats a envasar o contenir, és el de la cabuda.
Un porró vol dir, alhora, l’estri de beure i un tipus metric de vi igual a 94 centilitres i en aquest cas ha estat l’estri el qui ha estés el seu nom a la mesura.
Hi ha casos en que el fenomen es produeix al revés i en que és la mesura la que dóna nom a l’objecte continent. Entre taverners és corrent el terme «mig» o «mitja», aplicat als porrons de mig litre (½ L.). Els porrons d’un quart de litre (¼ L.) es diuen: «petricó», «cigaló», «petit», «roquill», «galó», «galonet» i «xavet».
Quan la seva capacitat passa dels dos litres (2 L.), se’l qualifica de «porrona» .
El tipus de porró més usat a ciutat i en cases particulars, es distingeix per tenir el broc gros una mica decantat enrera, amb relació a la manera com el broc rajador està disposat. Rep el nom propi de «tassa», sol ser incolor, sovint acostellat i de diverses mides.
Els segadors empraven un enginyós porró que constava de dues parts separades per un tabic central. Dat que no estava ben vist barrejar aigua en el vi i per no haver de beure aigua sola o vi sol, la qual cosa els hi podia ser perjudicial en fortes calorades durant la feina, posaven vi en una part del porró i aigua en l’altra, que es barrejaven al sortir del broc del porró. D’aquesta forma de beure se’n diu «trago del segador».
En alguns porrons de segador, el buc i el galet tenen una forma especial que facilita poder-los posar dins d’un cistell o covenet, per tal de poder mantenir el vi fresc. El buc d’aquests porrons s’embolica amb un drap xop d’aigua i es posa dins d’un cistell amb palla per mantenir la mullena del drap.
Hi ha porrons amb un receptacle interior que permet posar-hi, des de fora, gel o neu per mantenir el vi fresc.
En alguns casos, els porrons solen estar adornats amb cresteries o aplicacions de vidre pinsat com una mena de crestes o aletes; altres vegades, presenten leticinis o dibuixos fets esmerilant el vidre. També poden presentar pintures al foc, especialment de tema floral.
També, amb finalitat ornamental, hi ha porrons fets en cristall i finament tallats.
El porró ha rebut diverses denominacions al llarg de la història, segóns l’època i la localitat:
CANADELL (S. XIV)
PETXELL (S. XIV)
PITGER
SETRILL
DORC (S. XV)
PIPA
BROCAL (S. XV)
DOLL
TAÇA
PURRU (VALL D’ARAN)
PORRO (PALLARS)
AMPOLLA CATALANA o CATALANA (VALÈNCIA)
BEIRE (BENIDORM)
MARRANXO (CAMP DE TARRAGONA)
GARGOLA (RIBERA D’EBRE)
En to familiar i festiu:
LLUM
GRESOL
LLUMENERA
I altres de semblants.
JAPL, el meu pare 