Nacido domingo, 12 de septiembre de 1943 en Barcelona (España) en la clínica del Dr. Gamisans, en Travessera de Gràcia, esquina con Aribau (ya no existe)
Bautizado el 26 de septiembre de 1943 en la Parroquia de San Pedro de las Puellas, Barcelona. Siendo padrinos Juana Lacoste Hurtado y Jaime Bages Carbó.
Invitación Bautismo (1943) con lista de invitados–> atrás
Realizó su 1a Comunión en el Colegio Josepets (Ntra. Sra. de Gracia) el 24 de mayo de 1951
1ra Comunión (1951)
Estudió en el Colegio Sant Antoni de Padua (2 años) y a La Salle Josepets.
Descripción de sus maestros: Alto, discreto y aplicado. Sabe por donde andaCurso 58-59 – Clic aquí para Relación de alumnosLa Salle Josepets (1958)
El 1 de marzo de 1963 se alista como voluntario al servicio militar Parque y Maestranza Artilleria Barcelona. Prestando juramento de fidelidad a la Bandera el 19 de mayo de 1963. Pasa a la situación de Licencia ilimitada el 1 de noviembre de 1964.
Servicio Militar 1963-64Reunión de voluntarios del Parque y Maestranza Artilleria Barcelona
Luna de miel. Ruta por España. del 25-4-1973 hasta el 12-5-1973. Barcelona-Sitges-Valencia-Gandía-Mazarrón-Almería-Granada-Málaga-Cádiz-Sevilla-Córdoba-Valdepeñas-Toledo-Madrid-Zaragoza-Barcelona
Luna de miel (Valéncia)Luna de miel (Valéncia)Luna de miel (Córdoba)Luna de miel (en ruta)
El miércoles, 27 de febrero de 1974, nació María Eugenia. Él tenía 30 años.
El viernes, 08 de abril de 1977, nació Ignasi. Él tenía 33 años.
Ignasi (1978)
Con 57 años se convierte en abuelo el 17 de octubre de 2001.
Diuen que l’avi de la Montserrat Hurtado, que es deia Emili, era molt donat a fer gresca i que, quan va tenir lloc un dels aldarulls que per aquelles èpoques hi havia a Barcelona, li va venir de gust anar a disparar trets a les barricades, i així ho va fer. Bé, de fet no sé si realment va disparar algun tret, o simplement era allí, per divertir-se. El cas és que quan en va tenir prou, es va alçar i se’n va anar. Els guàrdies, al veure que un dels presumptes amotinats se n’anava, van envoltar tots els carrers i el van perseguir. Ell els va anar esquivant i, per fugir-ne, va pujar per l’escala d’un edifici fins arribar al terrat. Allí, al no trobar altra escapatòria, es va llençar pel tub d’una xemeneia i va anar a parar a l’obrador d’una fleca, on el varen camuflar enfarinant-li la cara i posant-li un davantal blanc.
L’oncle Sagarra (Josep Sagarra i Agost), era conegut com “El gall de Sant Martí”, pel seu temperament ardit i lluitador. Un any, que per dificultats polítiques, no volien deixar que sortís la processó del Corpus (suposo que de l’església de Sant Martí de Provençals, d’on era membre del “Somatén”), va dir que sí, que havia de sortir, i que sortiria. Així va ser, i ell anava al capdavant de la processó. També va ser conseller de l’Ajuntament de Barcelona i em sembla haver sentit dir que pertanyia a la Lliga d’en Cambó.
Papa Benedicto XV en 1916
Diuen que no era un home gaire d’església, malgrat aquest fet i que va ser rebut, juntament amb la seva esposa Juana Lacoste Hurtado, pel Sant Pare Pius X, en audiència privada, per mediació, em sembla, que d’un frare franciscà, amb motiu, sembla ser, de les almoines que havia fet al Vaticà. Sant Pius X havia d’enviar-li la benedicció apostòlica amb fotografia dedicada, però va morir abans de poder-ho fer. Va ser el seu successor, el papa Benet XV, el qui ho va fer. El texte de la benedicció, amb la fotografia que tenim emmarcada a casa, escrit amb lletra autògrafa del Papa, diu així: “Como prenda de abundantes dones espirituales y temporales, enviamos la bendición apostólica a Don José Sagarra Agost y su esposa Doña Juana cuya devoción a la Santa Sede Nos es hárto conocida. Roma y 4 de agosto de 1916 – Benedictus pp XV”.
He sentit explicar que Mossèn Genaro, germà de la tieta Juanita, i per tant, oncle de la meva mare, i crec que l’Antonet, pare de la Pepita Romani, que era xofer de l’oncle Sagarra, es varen embarcar per anar a Mallorca. L’Antonet no era gaire religiós. En mig del viatge es va desencadenar una forta tempesta i el vaixell ballava d’allò més, tant que semblava que s’havia d’enfonsar. Mossèn Genaro ho explicava per fer notar com poden ser d’insospitades les reaccions de les persones davant d’un determinat fet. Quan el vaixell feia capbussades en mig del temporal, l’Antonet començáva: “Ai, Déu meu!”, “Ai, Senyor Déu meu!”, “Ai, Déu meu Senyor!”… i ell, que era capellà, en cada balanceig perillós, exclamava: “Refot!”, “Refot!”, “Refot!”…
L’oncle Sagarra tenia un taller mecànic i havia inventat i construït algunes màquines que havien merescut premis en l’Exposició de Barcelona. Devia haver-ni de diverses, però l’única que jo he conegut i que recordo, era un aparell, que teníem instal·lat en un dels galliners de la torre de Sant Gervasi, per donar menjar a les gallines, el qual consistia en un dipòsit pel blat de moro, un forat tapat amb una làmina i una barra. Quan la gallina es posava damunt de la barra, amb el pes feia que s’obrís la làmina i pel forat sortia una ració de blat de moro que queia en un recipient del qual se’l podia menjar la gallina. D’aquesta manera sortia la quantitat justa de menjar i no es feia malbé ni quedava escampat per terra. Era un aparell molt simple, però enginyós.
Així doncs, era un home acostumat a treballar el ferro i d’una certa corpulència.
Un dia anava en el tramvia i va notar que un noi li ficava la mà a la butxaca amb la intenció de robar-li la cartera. En adonar-se’n, va agafar al noi pel braç fortament i li va dir: “Minyó, aquestes mans estan acostumades a treballar amb ferro, així és que no t’escaparàs fàcilment!”, frustrant d’aquesta manera, el “treball” del carterista.
Tinc entès que durant la primera guerra mundial, a l’oncle Sagarra, li havien ofert de fabricar peces per armament, en el seu taller mecànic, però ho va refusar dient que “ell no treballava per la guerra”, malgrat que això li hauria reportat molts beneficis econòmics.
Mossèn Llorenç Castells, que va ser rector de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i, em sembla haver sentit dir que també havia estat capellà del Col.legi La Salle Josepets, abans de que jo hi entrés, era amic de l’oncle Sagarra i de la tieta Juanita. Crec que era fill de Sant Climent de Llobregat, i recent ordenat prevere, va ser vicari de Torrelles de Llobregat. Com que en aquests llocs abunden i són famosos el cirerers, cada any, quan n’era l’època, pel mes de maig o juny, els portava una maleta plena de cireres de Sant Climent. Quan, per Nadal els felicitava les Festes, començava la carta dient: “Les cireres encara són verdes…”.
La Maria Sagarra, mare de l’Isabel Aubesart i sogra del Jesús Penyalvert, havia treballat, o a les Caves Gomà, o bé a la casa dels senyors Gomà, no ho recordo. Quan va començar la guerra, l’any 1936, el Sr. Gomà, li va confiar una cartera plena de joies i li va dir: “Un cop s’hagi arreglat tot, ja m’ho tornaràs”. Quan es va acabar la guerra, el senyor Gomà, es veu que ja no es recordava ni de la cartera ni de les joies que li havia deixat a la Maria per què les guardés, i veient que ell no les hi reclamava, un bon dia li va preguntar si recordava el que li havia deixat quan va començar la guerra, i en dir-li que no, li va dir que es tractava d’aquella cartera, i les hi va tornar.
A l’oncle Sagarra no li agradava que li posessin a taula un plat que estigués escardat. Quan, per un descuit, li en posaven un, el començava a colpejar amb el mànec del ganivet, dient: “Aquest plat parla castellà”, referint-se al so, diferent del normal, que feia el plat, i no parava fins que el trencava del tot, retirant-lo així, definitivament, de la circulació.
Quan a l’oncle Sagarra li preguntaven quin peix li agradava més per menjar, responia que a ell el peix que més li agradava era la botifarra.
Botifarra amb mongetes
Tot i que són anècdotes sense importància, no vull deixar de fer constar les següents, protagonitzades per la tieta Mercedes, cosina política de la meva mare i neboda carnal de l’oncle Sagarra, i pel seu marit, Jaume Bages i Carbó, que era el meu padrí. Les explico perquè considero que tenen una certa gràcia.
Un dia anaven els dos en el tramvia, ella al cantó de la finestreta, i el meu padrí es veu que anava assegut molt a l’extrem del seient, a la part del passadís. En un dels trontolls bruscos del tramvia, va saltar del seient, anant a parar al terra. La tieta Mercedes, se’l va mirar i no se li va ocórrer res més que dir-li: “Jaume!, què fas aquí terra?”.
La tieta Mercedes era molt polida i maniàtica de la neteja. Un dia, anant en un ascensor, d’algun lloc públic, que anava bastant ple de gent, la tieta Mercedes que era més aviat baixeta, sobretot comparada amb el seu marit, que era corpulent, es va fixar que a la camisa, a la alçada de la panxa, portava un munt de cendra de cigarro. Sense pensar-s’ho dues vegades, li va començar a espolsar la cendra, dient-li: “Ai Jaume, mira com t’has posat!”. Quan va alçar els ulls per mirar-se’l, va veure que no era el seu marit, que, per cert, no fumava…
Mossèn Llorenç Castells, que va ser rector de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i, em sembla haver sentit dir que també havia estat capellà del Col.legi La Salle Josepets, abans de que jo hi entrés, era amic de l’oncle Sagarra i de la tieta Juanita. Crec que era fill de Sant Climent de Llobregat, i recent ordenat prevere, va ser vicari de Torrelles de Llobregat. Com que en aquests llocs abunden i són famosos el cirerers, cada any, quan n’era l’època, pel mes de maig o juny, els portava una maleta plena de cireres de Sant Climent. Quan, per Nadal els felicitava les Festes, començava la carta dient: “Les cireres encara són verdes…”.
Un dia anaven els dos en el tramvia, ella al cantó de la finestreta, i el meu padrí es veu que anava assegut molt a l’extrem del seient, a la part del passadís. En un dels trontolls bruscos del tramvia, va saltar del seient, anant a parar al terra. La tieta Mercedes, se’l va mirar i no se li va ocórrer res més que dir-li: “Jaume!, què fas aquí terra?”.
JAPL, el meu pare 